Pistolerisme a Barcelona

“El que succeeix és que Barcelona, ciutat alegre i dolça, apareix davant el món com un infern”. Així descrivia l’escriptor Joan Oller com era la nostra ciutat ara fa cent anys a la seva novel.la Quan mataven pels carrers. Implacable, perillosa, efervescent…
Fa cent anys, a Barcelona cada dia moria algú cosit a trets. Xarxes de grups armats -grups d’acció de la CNT, pistolers de la Patronal, el sometent, etc.- coexistien a banda i banda. Així, aquesta Barcelona entre 1917 i 1923, era una ciutat violenta a la vegada que fascinant on personalitats com Francesc Layret o Salvador Seguí el Noi del Sucre van morir sota les bales, mentre que d’altres, com el camaleònic baró de Köenig o el comissari de policia Manuel Bravo Portillo, feien de Barcelona el seu particular territori mafiós.
Però em aquest sexenni negre van passar més coses: la vaga de les dones de gener de 1918 -la primera gran manifestació feminista a la ciutat-, la vaga de la Canadenca, el Congrés de Sants, l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera…
En definitiva, aquest cicle és un viatge en el temps a una Barcelona on, sobretot durant la Primera Guerra Mundial, no hi faltaven les nits eternes als cabarets de la Rambla -amb la banda sonora del jazz i la cocaïna i la morfina com a drogues d’us quotidià- o als music-halls del carrer Conde del Asalto, una Babilònia de disbauxa i lluita social, un laberint de sang i plom.